“De vegades faig veure que he entès alguna cosa quan en realitat no és així”. Parlem amb l’Andrea Amouzouvi.
La meva mare sempre em deia “Tu digues que ets sorda! I si no entens una cosa, els dius, que no hi sento! M’ho pots repetir? La sordesa m’ha fet ser molt lluitadora per no quedar-me enrere.
És molt cansat haver de recordar sempre que et mirin a la cara, que vocalitzin, per poder llegir els llavis.
L’Andrea Amouzouvi va néixer oient. Als 16 mesos va passar per una meningitis bacteriana que li va provocar la sordesa. Una sordesa que, segons l’Andrea, li ha fet ser una persona molt lluitadora per no quedar-se enrere. N’hem parlat amb ella, de com ha influït la sordesa en la seva vida i us recomanem molt llegir-la: és una lliçó i una crida col·lectiva a ser més conscients del que implica tenir sordesa.
Andrea, tu tens sordesa des de petita però no de naixement, quina va ser la causa?
Exacte, vaig néixer oient però vaig passar una meningitis, als 16 mesos, que em va provocar la sordesa. Els meus pares van començar a veure que no reaccionava quan em cridaven i van sospitar que alguna cosa no anava bé. I bé, els metges van confirmar que a causa de la malaltia vaig perdre l’audició. Tinc sordesa bilateral profunda. Em van posar audiòfons i segueixo portant audiòfons; abans analògics, ara digitals.
Hi ha molta diferència oi entre els audiòfons de quan eres petita als que portes ara?
No ho recordo, la veritat, però suposo que sí. Recordo que vaig provar uns digitals nous al centre audiològic i sentia com un soroll constant, l’audioprotesista veia que els audiòfons estaven bé: el que estava sentint era la remor de l’aire acondicionat. Mai havia percebut aquests sons. Em vaig adonar que hi sentia més, més matissos dels sons.
Uns audiòfons que et són vitals per poder sentir-hi i que als 26 anys deixen d’estar coberts per la sanitat pública. Quan t’han costat els últims que portes?
Aquests últims em van costar uns 6.000 euros; vaig rebre les ajudes PUA i per tant, el cost que vaig haver d’assumir finalment van ser d’uns 4.000 euros, que no és poc, eh? A més, les ajudes PUA no són universals, te les poden concedir o no. Tinc 39 anys i evidentment me n’hauré de comprar més. Diuen que la vida útil d’un audiòfon és de sis o set anys però jo els estiro sempre fins que deixen de funcionar. És una despesa forta que hem normalitzat assumir-la i no pot ser. A mi em fa patir, i si em quedo sense feina? La vida dona moltes voltes, la teva situació econòmica pot canviar, i si no pots assumir la despesa? Deixes de sentir-hi? Les pròtesis auditives han de tenir un finançament integral i universal. I també les sessions de logopèdia que les fem perquè les necessitem. Som persones sordes, és salut auditiva i ho hauríem de tenir cobert.
I a més, malgrat els audiòfons, que us ajuden molt, no són suficients per poder entendre tota la informació. A l’escola, de petita, tenies suports a l’aula?
A mi, el que més m’ha funcionat i ha estat indispensable és seure sempre a primera fila. Sempre m’assec a primera fila, a tot arreu: sinó no puc llegir tant bé els llavis ni sentir més nítid. No vaig tenir masses adaptacions, la FM no em va convèncer per exemple, i no he estat mai exempta d’anglès. Això sí, el profe d’anglès, quan fèiem listenings, es posava al costat del radiocassette i vocalitzava molt bé repentint les paraules, i això era un suport. En els dictats també ho feien, tenien molt present i eren molt conscients de la meva sordesa i això és el més important. Sempre he tret molt bones notes!
A la universitat no vas trobar aquests suports ni aquesta empatia i ho vas explicar en el documental Apunts en Blanc,
No, no em va anar gens bé en la presencial. Vaig voler fer fisioteràpia i ho vaig deixar a les dues setmanes. No vaig poder. En el documental surt una de les escenes que vaig viure, tot i que la vam adaptar. Però vaja, que el professor d’anatomia, tot i dir-li que era sorda, no em va voler facilitar els apunts més enllà del segon tema, deia que era “favoritisme”. I no és això, és un suport que tu necessites perquè jo no podia seguir les classes i prendre apunts alhora, era impossible, em perdia moltíssima informació. Una altra professora em va baixar nota directament perquè havia donat unes indicacions per a una classe que jo no vaig entendre i per això no les vaig fer. Era igual que els digués que era sorda. Crec que ho veien com a una excusa. Vaig passar molta ansietat i això que només van ser dues setmanes. Ho vaig deixar, sí, no em veia capaç d’estar així 4 anys, primer era la meva salut mental.
Aquesta experiència et va motivar primer a escriure un blog i després a fer-ho visible a Apunts en Blanc, com t’ha servit això?
El blog em van animar a fer-lo, m’agrada escriure i jo tenia la necessitat d’explicar i que la gent entengués què implica ser sord. Moltes persones sordes em deien que se sentien identificades, i altres d’oients, que entenien lo difícil que podia ser tenir sordesa. El documental va ser un projecte molt necessari i que va néixer de l’activisme dels joves. De l’experiència em quedo amb la implicació i força que vam tenir, amb la xarxa que vam fer compartint coses que ens passaven a gairebé tots ja que tots havíem viscut i vivim situacions molt similars. I el poder dir: això ho hem d’explicar a la societat. Hem de tenir l’accessibilitat garantida ja d’inici, no hem d’anar demanant-ho sempre tot com si ens haguessin de fer un favor.
Com creus que t’ha influït tenir sordesa?
Jo crec que m’ha influït en el meu caràcter, que diuen que és fort. Però crec que em ve de l’esforç que he hagut de fer sempre per tot i també per influència de la meva mare, que no volia que em quedés enrere, que fos una més. I per poder-ho seguir tot, a nivell acadèmic, i per tenir un bon rendiment has de fer un sobreesforç constant. També m’ha fet ser molt responsable. I lluitadora. Tinc molt present la meva mare que sempre m’ha dit “Tu digues que ets sorda i si et perds alguna informació, els hi dius que t’ho repeteixin les vegades que faci falta”.
Creus que a les persones oients els costa que s’entenguin aquestes necessitats?
Moltíssim! Mira, jo de petita vaig fer molt esport: atletisme, tennis, natació, aerobic, patinatge. A natació, evidentment, m’havia de treure els audiòfons i no sentia res. El monitor deia a la meva mare “la crido i no em fa cas”, i la meva mare havia de recordar-li però que no veus que sense audiòfons no et pot sentir? A la gent li costa molt vocalitzar o parlar-te de cara, que ho necessito per llegir els llavis. Em perdo molta informació però faig veure que no, és que et canses d’haver-ho d’estar recordant sempre!
I a la feina també és un àmbit on això et deu passar molt
Sí, a les reunions sobretot i una mica en general. A més, la gent moltes persones es molesten per haver de repetir una cosa. Crec que no associen que, si no m’assabento d’una cosa, és perquè no he entès bé tot el que s’ha dit. Per molt que porti l’audiòfon, no ho sento absolutament tot, hi ha una part que perdo per la falta de nitidesa. De vegades et sents com si fossis una molèstia i et fa sentir malament.
Ets tècnica d’inserció laboral i recentment has estat a Madrid, on has participat amb FIAPAS en una ponència sobre els 20 anys de la Convenció. Què vas destacar en la teva intervenció?
D’una banda, com a tècnica d’inserció laboral, vaig posar molt èmfasi en què tota la formació, tant la reglada com la no reglada, ha de ser accessible: el primer pas per poder tenir les mateixes oportunitats laborals comença en la formació que puguis tenir. Després, les empreses han de ser més sensibles i haurien d’adaptar de forma integral tota l’accessibilitat a l’organització: aquest és el meu somni; i una accessibilitat integral va més enllà dels suports tecnològics, passa també per fomentar la socialització i la consciència de les necessitats del col·lectiu. Si no s’impliquen tots, tampoc avançarem massa! També vaig destacar la gran feina que es fa des de l’associació ACAPPS i les associacions de FIAPAS. Per als propers 20 anys, vaja, espero que no depenguem tant dels altres, com passa moltes vegades i que les pròtesis auditives ja siguin universals!
Francina Ballester. Responsable de comunicació de l’associació ACAPPS.
Recommended Posts
Què ens diu la ciència sobre les pròtesis auditives? Evidència, beneficis reals i reptes en l’accés
06 nov. 2026 - ACAPPS, Accessibilitat, Audiòfons, Implants Coclears, Persones Sordes, salut, sordesa
