“Passar de ser oient a ser sorda ha estat el repte més important de la meva vida”: és la veu d’Ariadna Cardelús
L’Ariadna va perdre l’audició als 27 anys, quan sempre havia estat oient. Això li va suposar un gir radical en la seva vida, amb un fort impacte emocional. D’aquesta experiència ara n’ha fet una missió: compartir-la, explicar-la i reivindicar que les persones sordes tenen veu i que també tenen unes necessitats, específiques, per accedir a la informació i la comunicació. La resposta a aquestes necessitats és l’accessibilitat que, com diu l’Ariadna, passa per la tecnologia i per l’empatia de les persones.
L’Ariadna Cardelús és, actualment, la vicepresidenta de l’associació ACAPPS i la vocal de relacions institucionals de la Federació ACAPPS, des d’on representa el col·lectiu a la EFHOH. Recentment l’organització europea ha publicat l’article escrit per l’Ariadna. Des d’ACAPPS també el volem compartir i en publiquem la traducció al català:
“M’adreço a tots els qui llegiu la meva història amb la voluntat de contribuir al coneixement de la discapacitat auditiva.
Des de ben petita vaig sentir una forta vocació musical que em va portar a fer tots els estudis de piano al Liceu de Barcelona. Em vaig llicenciar en Ciències Polítiques i vaig fer el doctorat en Dret. Aquí podria aprofundir molt en els meus èxits però on em vull focalitzar és en el repte més gran que m’ha plantejat la vida: passar de ser oient a ser sorda.
A mi, les paraules sempre m’havien arribat amb una despreocupació absoluta, sense més, com a qualsevol altra persona oient.
De manera paulatina, aquesta fluïdesa es va anar emboirant. Es fa difícil de dir quin va ser el dia però recordo perfectament el moment i la sensació de fredor quan un otorrinolaringòleg em va diagnosticar amb 27 anys hipoacúsia neurosensorial bilateral. Certament, en rebre aquell diagnòstic, no podia ni imaginar-me que començava el repte més gran de la meva vida.
Ja no m’arribaven els missatges ni les notes musicals. No podia entendre la televisió ni encara menys la ràdio. No podia seguir una conversa fluida. Em vaig tancar en aquell silenci estrany i desconegut que mai abans havia sentit, amagant i negant la realitat. Sempre tirant endavant fins que la progressió de la sordesa ho va fer impossible de sostenir.
En néixer la meva primera filla, l’Arlet, vaig decidir posar-me audiòfons. De nou podia tornar a sentir sons però seguia sense entendre les paraules. Per entendre, necessito llegir els llavis de qui em parla. I si no veig els llavis necessito subtítols.
Ara bé, de tocar el piano en continuo gaudint moltíssim. Gràcies a la tecnologia puc sentir les notes, de manera molt diferent però les puc sentir i això m’emociona. Toco amb més lentitud però amb la mateixa passió de sempre.
Com us podeu imaginar, la manca d’accessibilitat i la ignorància et posen a prova diàriament i requereixen d’una fortalesa emocional brutal. En aquest camí difícil i ple d’obstacles, he hagut de fer dos màsters: un per acceptar que formo part d’un nou col·lectiu (el sord) però que visc immersa en una comunitat d’oients. I l’altra per comunicar a tothom que tinc una discapacitat invisible i unes necessitats molt concretes.
En aquest context vaig conèixer ACAPPS (la Federació i l’Associació Catalana de famílies i persones amb sordesa). ACAPPS treballa per la integració de les persones sordes. Soc la vicepresidenta de l’Associació ACAPPS i vocal de Relacions Internacional de la Federació ACAPPS. Contribueixo molt activament a la incidència política catalana i també europea a través de l’EFHOH (European Federation of Hard of Hearing People) que fa una excel·lent tasca de promoció i conscienciació dels drets de les persones
amb pèrdua auditiva a Europa.
Tot això, m’ha permès avançar i poder acceptar la meva sordesa però sobretot és l’acompanyament de la meva família el que m’ha donat i em dona la força de distingir-me en un món d’oients. El meu segon fill, el Marçal, ja m’ha conegut amb sordesa severa des del primer dia de la seva vida.
En definitiva, m’agradaria acabar amb un missatge molt senzill: la sordesa existeix i és compatible amb parlar i amb portar una vida plena. I és precisament aquí on entra en joc l’accessibilitat. L’accessibilitat és més que un dret, és el que marca la diferència i el que ens permet estar dintre, és a dir, formar part de la societat: treballar, gaudir de la cultura, participar, sortir amb els amics i estar amb la nostra família. Malauradament, a dia d’avui, estem lluny de l’accessibilitat plena.
I, és en aquest context, on em plantejo diferents preguntes:
Per què és tan difícil que la societat i les institucions entenguin les necessitats de les persones amb sordesa?
Per què sempre em diuen que no sembla que sigui sorda com si em tiressin una floreta?
Per què hi ha tants sords a Europa i tan poca accessibilitat? Cal accessibilitat tecnològica i accessibilitat humana. Que t’ajudin, que et mirin a la cara, que tinguin una mica de paciència, que t’acompanyin en el camí. Que potser no tan ràpid però també ho pots fer i que ho pots arribar a entendre tot. Amb les dues accessibilitats pots arribar a tot arreu on et proposis. Una, depèn molt de l’economia (cal que les institucions públiques hi posin diners) però l’altra depèn única i exclusivament de la voluntat de les persones. Amb coneixement de les necessitats de les persones amb pèrdua auditiva, les persones oients poden entendre que són una de les peces claus per la seva integració”.
Article d’Ariadna Cardelús publicat per l’EFHOH: Thoughts of a transition. Hear Together Blog.
Recommended Posts
Com afrontar la pèrdua d’audició? Quines prestacions podem tenir? Com tenir cura del nostre audiòfon?
23 oct. 2026 - ACAPPS, Audiòfons, Persones Sordes, sordesa
