Els beneficis del diagnòstic genètic de la sordesa. En parlem amb l’equip de l’Hospital Sannt Joan de Déu
El passat 1 de juliol, des d’ACAPPS vam organitzar un webinar per parlar dels beneficis que aporta el diagnòstic genètic de la sordesa amb l’equip de medicina genètica i molecular de l’Hospital Sant Joan de Déu.
En la xerrada, moderada pel Dr. Francesc Palau, cap del servei de medicina genètica i molecular de l’hospital Sant Joan de Déu, la Dra. Mar Borregan, facultativa assessora genètica, va parlar dels aspectes genètics i hereditaris de la sordesa així com l’assessorament i suport de Sant Joan de Déu als pacients i les famílies.
Per la seva banda, la dra. Loreto Martorell i la dra. Judith Armstrong, facultatives genetistes de laboratori, van tractar aspectos diversos i complementaris de les proves genètiques i del diagnòstic genètic.
Us presentem ara un abstract del webinar, amb les principals dades i idees que es van transmetre, així com una selecció acurada d’algunes parts del webinar que podreu veure i que hem subtitulat per a les persones amb sordesa.
La hipoacúsia és el defecte sensorial més prevalent, un de de cada 500 recent nascuts presenten hipoacúsia bilateral permanent i apareix en 3,5 de cada 1000 adolescents.
Des de fa uns anys, el diagnòstic de la sordesa s’inclou en el cribratge neonatal, amb els potencials evocats que permeten una detecció precoç. Aquesta detecció precoç és crucial per a l’adquisició i desenvolupament del llenguatge i la parla i per a aconseguir un bon desenvolupament cognitiu, social i emocional. Actualment es diagnostica als 6 mesos aproximadament. Abans del cribratge, la mitjana era als dos anys i mig.
És molt important considerar totes les proves prèvies a l’estudi genètic, per poder caracteritzar i classificar el tipus de pèrdua i després poder realitzar amb més exactitud la prova genètica
La síndrome de Waandeburg de tipus 2
Entre un 60-80% de les hipoacúsies són de causa genètica
A nivell d’etiologia (causes de l’aparició de la hipoacúsia), es presenta que entre un 60-80% de les hipoacúsies són de causa genètica. La resta es consideraria per causes adquirides. Dins d’aquestes causes genètiques, la major part són no sindròmiques, és a dir, no s’associa a malformacions visibles de l’oïda externa ni altres problemes mèdics. No obstant això, es pot associar a malformacions de l’oïda mitjana o interna. El 30% restant són hipoacúsies sindròmiques, que són aquelles que venen acompanyades d’altres símptomes o patologies.
Dins de les no sindròmiques, existeixen diferents patrons d’herència que poden ser recessives (en la majoria), en segon lloc dominants, en tercer lloc lligades al cromosoma X i per últim, mitocondrials. Dins de les recessives, la més freqüent és la Conexina 26 o GJB2.
En les hipoacúsies ens trobem amb una enorme heterogeneïtat genètica atès que hi ha molts gens associats amb hipoacúsia i per tant l’abordatge de l’estudi genètic és complicat. Dins d’aquesta heterogeneïtat també ens trobem que un mateix gen pot presentar hipoacúsies *sindròmiques i hipoacúsies no sindròmiques.
Com a fotografia de la base de dades que recull els diferents estudis genètics de l’Hospital Sant Joan de Déu, es confirma que hi ha 123 gens identificats, dels quals 51 gens serien dominants, 77 recessius i 5 en patrons d’herència lligats al cromosoma X.
En els casos d’hipoacúsia aïllada en què el gen és dominant, solen presentar hipoacúsies d’aparició progressiva postlocutiva que inicien en la segona o tercera dècada de vida. En aquests casos és complicat trobar una causa genètica actualment. En el 15% dels casos, pot aparèixer la hipoacúsia prelocutiva. Pel que fa a la transmissió en casos de gens dominants, una persona afectada, amb una còpia del gen sana i una altra alterada, té un 50% de possibilitats de transmetre aquesta còpia alterada.
Pel que fa a les formes recessives, en la majoria de casos (75-80%) es dóna una hipoacúsia prelocutiva que sol ser de severa a profunda estable i els gens més freqüents serien la Connexina 26 (GJB2). En aquest patró d’herència, tenim generalment uns pares normo-oïdors on són portadors d’una de les mutacions donat que presenten una còpia sana i una còpia amb l’alteració. En aquest cas, seria la conjunció de les dues còpies alterades la que donarien com a resultat un/a fill/a amb hipoacúsia (25%) , dues opcions serien fills/as normo-oïdors però portadors (50%) i per últim un/a fill/a normo-oïdor no portador (25%).
Per introduir els patrons lligats al cromosoma X, cal tenir en compte que de totes les còpies genètiques tenim dos torns. En el cas de les dones, es presenten dues X i en el cas dels homes, una X i una Y. No tots els gens continguts en X estan contingut en Y, atès que la Y es un cromosoma més petit. Això significa que hi ha dones que poden ser portadores d’una mutació en una de les còpies de la X però no expressar la hipoacúsia perquè l’altra X compensaria la funció. En canvi, aquesta dona amb aquesta alteració ho pot transmetre a un home que no té un altre cromosoma X per a compensar i en aquest cas sí que s’expressaria la hipoacúsia.
En aquest cas, pel que fa a la transmissió, si tenim una dona portadora amb una còpia sana i una còpia alterada, té un 50% dins de les dones de transmetre aquesta alteració i tenir una filla portadora però normo-oïdora. En canvi, en cas que el fill sigui home, si passa la còpia alterada, aquest home sí que tindrà hipoacúsia.
En cas que sigui l’home qui té la hipoacúsia, és a dir qui té aquesta X alterada, ens trobem que totes les seves filles seran portadores normo-oïdores i els seus fills rebran el cromosoma Y amb la qual cosa seran normo-oïdors no portadors.
Finalment tenim l’herència mitocondrial que corresponen a aquelles petites cadenes d’ADN que es troben en els mitocondris (fora del nucli de la *cèl·lula). La Mutació 1555A>G està associada a hipoacúsia que acostuma a ser provocada per exposició a ototòxics (aminoglicosidos).
Ordre del diagnòstic etiològic:
1. Història clínica del pacient: factors de risc, meningitis, hipòxia, factors ambientals..
2. Fer un arbre familiar de mínim 3 generacions (explorar si hi ha *consanguinitat o no..)
3. Patró d’herència
4. Ètnia i país d’origen
5. Característiques audiomètriques
6. Evidències de disfunció vestibular
7. Sindròmic o no sindròmic (altres alteracions o patologies)
A partir d’aquí es realitza l’estudi genètic.
En relació als resultats d’aquests estudis, és necessari apuntar que quan es troba una mutació que ja és coneguda, es pot considerar el resultat diagnòstic atès que hi ha una explicació genètica, però en molts casos, es troben variants noves en gens poc coneguts i aquests resultats queden com classificats en una “gama de grisos”. EL diagnòstic aleshores serà probablement patològic, probablement associat o poc probablement associat. Aquest fet també fa més difícil l’aplicabilitat o utilitat d’aquestes estudis genètics i deixa una certa incertesa, que no sempre es pot resoldre.
La situació actual a nivell global, detecció per tècniques de seqüenciació massiva d’un 45% quan es tracta d’hipoacúsia congènita, un 30% quan apareix en la infància i un 28% quan és en l’edat adulta. Alguns casos de presbiacúsia podrien ser formes moderades d’hipoacúsia neurosensorial dominant. També hi ha alguns gens associats a otosclerosis, otitis mitja familiar. Per últim es van coneixent algunes causes genètiques més que no són clarament associades a un gen que codifica una proteïna, sinó que son zones del nostre genoma que regulen com processem la informació genètica
Per últim cal tenir en compte quines son les diverses utilitats en l’estudi genètic. A nivell global podem considerar que ens permet:
- Conèixer la causa
- Fer estudis presintomàtics a la resta de la família
- Realitzar un diagnòstic precoç post- natal
- Valorar diverses opcions reproductives.
Recommended Posts
Presentem la recerca sobre “Salut emocional i sordesa oralista”
21 nov. 2024 - ACAPPS, Accessibilitat, acompanyament, Recerca, salut, sordesa
