“Sempre dic que tinc sordesa. És una forma d’activisme per trencar estigmes”.

“Sempre dic que tinc sordesa. És una forma d’activisme per trencar estigmes”.

La cobertura pública dels audiòfons és innegociable per garantir la igualtat d’oportunitats en tots els àmbits.

És clau que l’entorn sigui conscient del sobreesforç constant que implica per a les persones amb sordesa el fet de comunicar-se.

L’accessibilitat comunicativa no pot dependre de la bona voluntat. Necessitem polítiques públiques transversals que la garanteixin universalment.

Parlem amb la Marisa Rosa, membre de la Junta Directiva de l’associació ACAPPS. Ella ha viscut un procés autoimmune que li va afectar l’audició i, des d’aleshores diu que té sordesa com a una forma d’activisme quotidià. Ho fa per visibilitzar aquesta realitat i trencar estigmes: que la gent sigui conscient del que implica. Amb la Marisa hem parlat, a fons, de com és viure i comunicar-se amb sordesa i quins canvis cal fer per garantir la inclusió i l’autonomia del col·lectiu.

Marisa, en primer lloc, tu sempre havies estat oient; quan és que perds l’audició i quina és la causa?

Sí, jo estava fent la meva vida normal fins que al 2018 vaig passar per un procés autoimmune que em va afectar l’oïda. No se sap si va ser una conseqüència d’aquest síndrome o d’un medicament, però vaig perdre l’audició. El procés autoimmune també em va afectar la mobilitat però el que més em preocupava des del principi era la pèrdua d’audició, sentia que em limitava molt. M’angoixava l’impacte que podia tenir a la meva vida el fet de no poder-me comunicar com sempre.

En la presentació, on en vas parlar, deies que el més difícil havia estat acceptar l’impacte que la sordesa havia tingut a la teva vida i acceptar que no tornares a ser com eres. Com ho vius, i sobretot, com es passa?

Sí, és un doble dol. Un dol per la pèrdua d’un sentit que sempre has tingut i un dol vinculat a la teva identitat. Una part de tu ja no és la mateixa en el moment que no pots comunicar-te com ho havies fet sempre. Jo el que faig, com una forma d’activisme quotidià, és explicar-ho obertament i a tot arreu: em presento i dic que sóc una persona amb sordesa. Entenc que hi hagi persones que prefereixen no dir-ho per normalitzar-ho. Però, per a mi, és important visibilitzar aquesta realitat i trencar estigmes i que la gent sigui conscient del que implica.

Sobretot en com afecta a la comunicació.

La comunicació es veu molt afectada i el problema no és de la persona amb sordesa. El problema és compartit amb la persona que t’estàs comunicant. Crec que això, aquesta coresponsabilitat, és el que fa que la sordesa de vegades incomodi. Perquè la sordesa interpel·la, et fa responsable que l’altra persona comprengui el que dius.

D’altra banda, en l’àmbit institucional, és l’administració qui ha de garantir l’accessibilitat comunicativa en totes les polítiques públiques de forma transversal i universal i des del disseny de qualsevol servei.

Una de les discriminacions més importants que patim com a col·lectiu és que, quan es dissenya un servei o un espai, no es tingui present des de l’inici les persones que no hi sentim.

Has descobert un nou món que no t’és accessible i que, com a oient, no veies?

Totalment. Jo em pensava que estava molt sensibilitzada amb la sordesa per la meva trajectòria professional en l’àmbit social. Però fins que no ho vius en primera persona, no te n’adones del tot. Vius situacions com estar a la sala d’espera de l’otorrino d’un hospital públic i que diguin el teu nom per megafonia, que òbviament no sents. I que truquin a un familiar i que aquest familiar t’hagi d’avisar al teu mòbil que t’estan cridant. I que quan entres a la consulta et facin el retret de no haver-ho sentit. És surrealista. Com no es pensa en que hi ha persones que no hi senten, ni tan sols en un servei mèdic d’otorrinolaringologia?

Que ha representat per a tu ACAPPS, on actualment formes part de la Junta?

Per a mi l’associació ha estat un suport molt important des del primer dia, gràcies a la bona feina de tot l’equip tècnic, que són excel·lents professionals: tant de la Gema i la Paula en la primera acollida com de la Míriam amb qui estic fent la rehabilitació auditiva. Ara hi estic implicada també com a membre de la Junta. Vivim en una societat molt individualista i capacitista i hem de trencar aquestes dinàmiques: totes les persones som interdependents les unes de les altres i, per tant, les cures han d’estar al centre. Per això crec que és important organitzar-nos, per col·lectivitzar el malestar i les vulnerabilitats i tenir més força per defensar els nostres drets.

Com a membre de la Junta, com a activista, on creus que s’ha d’avançar?

Per exemple, en la cobertura dels audiòfons al llarg de la vida, que ha de ser el dret a tenir garantit. Això és innegociable: l’administració està incomplint el primer graó de l’accessibilitat d’una persona amb sordesa. Un audiòfon és el primer pas per tenir accés a poder-te comunicar i, per tant, a poder formar-te, treballar, participar socialment i  tenir un projecte de vida. Determina els teus drets.

Encara falta molta consciència social i l’espai públic segueix sent hostil per a les persones amb sordesa. Tot i que encara queda molt per fer, socialment ja tenim molt més interioritzada l’accessibilitat física i existeix un consens sobre la necessitat d’eliminar barreres. Ara hem d’aconseguir aquesta mateixa mirada per a l’accessibilitat comunicativa, que fins ara ha quedat molt més invisibilitzada. Cal que les polítiques públiques la incorporin de forma transversal des de tots els departaments. Per això la importància d’organitzar-nos, per poder incidir política i socialment. Les persones amb sordesa hem d’assumir un rol actiu per explicar què ens passa, què necessitem i impulsar aquest canvi.

Per últim, a les persones que recentment hagin perdut audició, què els diries, què els recomanaries?

Els diria que la por inicial de quan perds l’audició, tot aquell torrent d’emocions i l’angoixa, acaba passant, es va diluint. Forma part d’un procés de dol que s’ha de transitar. Però també han de saber que no estan soles. Per això els recomano que vinguin a ACAPPS, o que s’apropin a altres espais associatius, per trobar-se amb iguals. Sobretot que no es tanquin a casa, perquè un dels principals riscos de la pèrdua auditiva és l’aïllament social. Aquests espais de suport mutu haurien de ser una prescripció social a la sanitat pública. De la mateixa manera que et fan una prescripció mèdica, t’haurien d’indicar les entitats de referència de persones afectades perquè l’acompanyament emocional i els recursos que ofereixen són fonamentals.

I també afecta al teu entorn més proper, en la família.

Sí, el trasbals és global. T’han  conegut i totes les teves relacions han estat com a oient. De cop això canvia i tothom s’hi ha d’adaptar. Jo crec que és molt important que l’entorn i la família siguin conscients del sobreesforç constant que implica per a les persones amb sordesa el fet de comunicar-se en el dia a dia. És qüestió de paciència i de construir plegades una nova forma de comunicar-se.

Francina Ballester. Responsable de comunicació de l’associació ACAPPS.

Share

Associació Catalana per a la Promoció de les Persones Sordes utilitza cookies pròpies (necessàries) i de tercers per personalitzar el contingut i oferir funcions de xarxes socials i analitzar el trànsit. A més, compartim informació sobre l'ús que faci del lloc web amb els nostres partners de xarxes socials i anàlisi web, els quals poden combinar-la amb una altra informació que els hagi proporcionat o que hagin recopilat a partir de l'ús que hagi fet dels seus serveis. Més informació. View more
Configuració de cookies
Acceptar
Declinar
Privacitat i Cookies
Privacitat i Política de cookies
Cookie name Active

Consulta la nostra Política de privacitat.

Consulta la nostra Política de cookies.

Guardar
Cookies settings