No existeix un registre exhaustiu de les persones amb sordesa, així que per saber quantes persones hi ha amb sordesa i com es comuniquen cal anar a buscar diferents fonts.

Segons l’enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística de 2017  a Catalunya hi ha 272.300 persones majors de 15 anys (124.400 homes i 146.900 dones) que manifesten tenir molta dificultat d’audició o que no hi senten gens.

La mateixa enquesta de l’INE informa que a Catalunya, 282.300 persones (149.000 homes i 133.400 dones) utilitzen audiòfon.

L’enquesta de Discapacitat, autonomia personal i situacions de dependència de 2020 de l’INE situa en el  2’2 % el nombre de persones amb sordesa que es comuniquen amb llengua de signes, del que s’infereix que la resta, 97’8 %, es comuniquen de forma oral.

Podem observar dues coses d’aquesta enquesta: hi ha una major prevalença de la sordesa entre les dones i alhora tenen un menor accés a les pròtesis auditives.

El Departament de Treball té censades 33.825 persones amb certificat de discapacitat major del 33% per causa de discapacitat auditiva. En aquesta dada cal tenir present que per discapacitat auditiva no és habitual aconseguir un percentatge major del 33%, i que per sota aquest percentatge no existeixen avantatges socials, de manera que la motivació per fer els tràmits per al reconeixement són inexistents.

En una altra enquesta, la Encuesta de Discapacidad, Autonomía Personal y Situaciones de Dependencia 2008 l’INE determina que hi ha 13.300 persones amb discapacitat auditiva que es comuniquen en llengua de signes a España.

Pel que fa a les dades del Departament d’Educació, el 2018 hi havia 2.118 alumnes amb discapacitat auditiva en les etapes d’educació obligatòria i post obligatòria no universitària: 1.993 han triat la modalitat oral (el 91’3%), 185 han triat la modalitat bilingüe (el 8’7%) per a la comunicació i el seu accés al currículum.

El 70% de l’alumnat amb sordesa supera la ESO per accedir a la universitat i al món laboral.

Finalment, des del 2011 hi ha una mitjana de 100 estudiants amb discapacitat auditiva matriculats a cada curs acadèmic a les universitats catalanes. Més del 90% d’aquest alumnat han seguit la modalitat oral i la llengua vehicular és la llengua oral.

Aquest gran percentatge de persones amb sordesa que es comuniquen oralment contrasta amb l’estereotip que té la societat de les persones amb sordesa. Socialment no s’identifica que les persones amb sordesa que es comuniquen oralment tinguin dificultats, però sí que troben barreres a la comunicació.

Òbviament no. Les tecnologies que aporten les pròtesis auditives han avançat molt els darrers 25 anys, de manera que permeten a un nombre molt important de persones amb sordesa millorar la seva capacitat de percebre estímuls auditius, de manera que tenen un nivell d’autonomia molt important.

Calen mesures de suport a la comunicació oral, però els números de població que es comuniquen de forma oral i els que provenen de l’ensenyament són ben clars: tot i que la llengua oral és absolutament majoritària entre les persones amb sordesa, la seva incorporació plena a la vida ciutadana fa que la seva pluralitat a en tots els aspectes sigui igual a la de les persones que hi senten: enginyeres, arquitectes, administratives, persones que treballen als supermercats, etc.

Tenim una realitat, de persones amb sordesa que es comuniquen en llengua oral, que són la majoria. En general són persones que usen audiòfons o implant coclear. I participen en l’entorn ordinari educatiu, en modalitat oral, i interaccionen culturalment i socialment en llengua oral.

I el repte que tenen és que han de lluitar per tenir autonomia personal. Perquè sorgeixen obstacles.

Com a gruix del nostre sector, i socis, i entitats, estem en aquest àmbit. I el que perseguim és que es posin mitjans per això.

Un altre model. Persones amb sordesa que es comuniquen en llengua de signes. Les entitats que els representen plantegen i defineixen que més que una discapacitat són una minoria lingüística, i que són una minoria sociocultural. Que veuen el món d’una altra manera. I són els que es diuen “la comunitat sorda”.

Aquesta auto denominació de “comunitat sorda” tot i que respectable genera algunes polèmiques, com ara la manca de reconeixement de l’altra part del col·lectiu de persones amb sordesa – que a més és el majoritari – el fet que les persones amb sordesa són molt plurals, la sordesa no confereix identitat per si mateixa i els interessos i dinàmiques de relació de les persones amb sordesa són plurals, diversos i no necessàriament convergents. Com les persones que hi senten. Ni més ni menys.

La llengua materna, per definició és la llengua que es parla a casa. Les persones amb sordesa no tenen una llengua específica pel fet de ser persones amb sordesa.

La llengua materna és la que es viu i parla a casa. Hi ha famílies, o pares i mares amb sordesa, que es comuniquen en LSC amb els seus fills amb sordesa, i en aquest cas la llengua materna és la llengua de signes, però en el 95% dels casos, els pares i mares són oïdors i, en conseqüència es comuniquen en llengua oral amb els seus fills i filles.

Si ens fixem en les xifres del primer punt, veurem com la llengua vehicular que trien les famílies i que utilitzen les persones amb sordesa és llengua oral en una proporció superior al 90%.

Si ens remuntem al segle XIX, s’associava a no tenir cap llenguatge, ni pensament elaborat, estaven etiquetats com a persones subnormals. I va durar fins als anys 80.

Les persones amb sordesa estaven sense formació.

Això va anar canviant, però durant anys vam estar amb persones sordes sense tecnologia, en un món de silenci, amb certa dificultat per aprendre el llenguatge oral, i amb baixa formació.

Una anècdota, un dels primers estudiants sords que es va acollir a l’escola inclusiva, quan va acabar la carrera d’enginyeria, explica com de petit li havien donat un carnet que deia que era subnormal.

La tecnologia va anar millorant, vam tenir més capacitat a l’audició, i ha estat més fàcil.

Destacar la millora dels audiòfons digitals, que apareixen cap al 1995/96 i dels implants coclears, que van canviar la situació. Afavoreixen l’audició, l’adquisició del llenguatge, i han canviat l’escenari radicalment.

Abans sense aquesta tecnologia l’accés al llenguatge oral era complex, i ara tot això afavoreix… són eines que efectivament han canviat l’escenari.

Si, tot i això la logopèdia és fonamental, així com la detecció ben primerenca.

La logopèdia especialment els primers anys és important perquè els infants adquireixin una base lingüística, l’estructura de base.

A ACAPPS tenim materials per promoure l’estimulació en família. Una manera de fer “logopèdia en família” que complementa el treball dels professionals i que és fonamental també.

A l’estiu, o a les vacances en general, com la logopèdia a Catalunya està lligada al calendari escolar, tot i les beques de logopèdia privada que donem a ACAPPS, és important que les famílies puguin adquirir pràctiques per a l’estimulació d’una manera natural en la vida quotidiana i en el joc amb els infants.

Sobre aquest tema algunes entitats han fet alguna campanya de comunicació molt agressiva, portant al seu discurs un retret a les famílies per estar pretesament “causant un greu trauma” als infants que es comuniquen oralment perquè se’ls “priva” de la seva llengua natural.

Quan en espais oficials se’ls ha preguntat pels casos només han sabut aportar-ne referències de tres o quatre casos a tot Catalunya. Casuística que no justifica de cap de les maneres científicament una teoria com aquesta.

Sobre l’adquisició de problemes o conceptes complexos i abstractes, en Jesús Alegria de la universitat Lliure de Brussel·les a la primera edició de les Jornades d’ACAPPS, fa 25 anys, ens explicava que per tenir una bona comprensió escrita, és important tenir consciència mental de les bases fonològiques del llenguatge.

Els oients, com que ho reconeixem, podem generalitzar. L’investigador deia: si només tenim llenguatge basat en la memòria de les persones, o llengua de signes, no podem ser més abstractes.

Anne Geers, investigadora de la Universitat de Texas, que estudia què passa si exposes als infants només a la llengua de signes, a les 25s Jornades d’ACAPPS feia èmfasi en el fet que qui tenia millor evolució del llenguatge eren els infants que havien treballat des de l’inici amb la llengua oral. Tot això des d’una base científica i una mostra prou gran com per treure’n conclusions generals.

Del seu estudi transversal en el què compara durant força anys els resultats acadèmics de l’alumnat que ha estat exposat a la llengua de signes des de ben petits en tres graus (només llengua de signes, combinant llengua oral i llengua de signes i només llengua oral) conclou que l’alumnat que ha estat exposat només a la llengua oral adquireix millors competències en lectoescriptura que qualsevol dels altres grups.

Sí que cal diferenciar-ho. La sordesa de les persones que es comuniquen oralment és invisible. Amb unes pròtesis cada cop més petites i el fet que no es diferenciïn quan parlen de la resta de persones fa que a vegades la ciutadania pensi que no tenen cap problema de comunicació.

Que les persones amb sordesa es comuniquin oralment és un gran avantatge per la seva autonomia personal, però els manquen mesures de suport a la comunicació oral, tal com destaquen totes les lleis que aborden el tema: bucles magnètics, subtitulació en directe, lectura labial, emissores FM són sistemes que cal que s’estenguin arreu per garantir la comunicació oral de les persones amb sordesa.

Tal com va explicar Jesús Alegria de la universitat Lliure de Brussel·les a la primera edició de les Jornades d’ACAPPS, per tenir una bona comprensió escrita, és important tenir consciència mental de les bases fonològiques del llenguatge.

Els oients, com que ho reconeixem, podem generalitzar. L’investigador deia: si només tenim llenguatge basat en la memòria de les persones, o llengua de signes, no podem ser més abstractes.

El principal problema de les persones amb sordesa, és que sense aquesta opció de fonologia, costa tenir una bona competència escrita. Hi ha excepcions, però en mitjana, això era una limitació.

Cal prendre consciència que en aquests 25 anys que han passat la tecnologia ha millorat molt aportant un estímul auditiu de molt major qualitat.

D’altra banda Anne Geers, investigadora de la Universitat de Texas, que estudia què passa si exposes als infants només a la llengua de signes, a les 25s Jornades d’ACAPPS feia èmfasi en el fet que qui tenia millor evolució del llenguatge eren els infants que havien treballat des de l’inici amb la llengua oral. Tot això des d’una base científica i una mostra prou gran com per treure’n conclusions generals.

Des de ja fa anys, anualment hi ha una mitjana de 100 alumnes amb discapacitat auditiva a les universitats catalanes.

Alumnes que en més del 90% han seguit la modalitat educativa en llengua oral i tenen la llengua oral com a llengua de comunicació.

Aquest és un escenari impensable fa només vint anys, de manera que cal reconèixer el paper dels CREDA del model català d’escola inclusiva que ha permès millorar la formació d’aquest alumnat.

Fa trenta anys fins i tot les expectatives d’escolarització eren baixes.

Com a mostra, a les 25s Jornades de Formació de la Federació vam consultar la trajectòria dels 25 joves de les primeres famílies que van crear l’associació ACAPPS: 13 amb titulació universitària (arquitectes, metges, químics, titulats en empresarials, ciències de l’educació…) D’altres amb cicles formatius. Tots ells amb uns nivells formatius i una inclusió laboral molt millor que les expectatives que es podien tenir quan van néixer.

La Convenció de les Nacions Unides pels Drets de les Persones amb Discapacitat diu explícitament en el seu preàmbul que reconeix “…la importància que per a les persones amb discapacitat revesteix la seva autonomia i independència individual, inclosa la llibertat de prendre les seves pròpies decisions”.

Cal interpretar aquesta llibertat per prendre les seves decisions entre d’altres qüestions que és aplicable a la llengua de comunicació.

Per si algú té cap dubte, reconeix de la mateixa manera la importància cabdal de les famílies de les persones amb discapacitat per al gaudi dels seus drets en igualtat: “…les persones amb discapacitat i els seus familiars han de rebre la protecció i l’assistència necessàries perquè les famílies puguin contribuir al fet que les persones amb discapacitat gaudeixin dels seus drets plenament i en igualtat de condicions”.

Al 2007 es va aprovar al Congreso de los Diputados la llei 27/2007 por la que se reconocen las lenguas de signos españolas y se regulan los medios de apoyo a la comunicación oral de las personas sordas, con discapacidad auditiva y sordociegas.

El fet que aquesta llei parli també de l’ús de la llengua oral per part de les persones amb sordesa és fonamental com a reconeixement d’una realitat que no només és majoritària entre les persones amb sordesa, sinó que creix dia a dia.

Aquesta llei diu explícitament en el seu article 1:  “Se reconoce el derecho de libre opción de las personas sordas, con discapacidad auditiva y sordociegas al aprendizaje, conocimiento y uso de las lenguas de signos españolas, y a los distintos medios de apoyo a la comunicación oral, en los términos establecidos en esta Ley.”

Al punt 2 de l’Article 7 de la llei, per si no quedava prou clara la llibertat d’elecció i el paper de les famílies en aquesta llibertat deixa recollit que “Las Administraciones educativas ofertarán, en los centros que se determinen, entre otros, modelos educativos bilingües, que serán de libre elección por el alumnado sordo, con discapacidad auditiva y sordociega o sus padres o representantes legales, en el caso de ser menores de edad o estar incapacitados.”

Per la seva banda el Parlament de Catalunya el 2010 va aprovar una resolució que garanteix l’accés i aprenentatge i els recursos per a les persones amb sordesa que es comuniquen oralment, en la que la Federació ACAPPS hi va participar activament.

A la llei que reconeix la llengua de signes catalana en el seu article 5 deixa clara la llibertat d’elecció de les famílies: “Els serveis públics educatius garanteixen la informació a les mares, els pares o els tutors d’infants sords i sordcecs sobre les modalitats educatives disponibles per a llur escolarització, perquè puguin escollir lliurement entre la modalitat educativa oral, en què la llengua oral és la llengua vehicular, o la modalitat educativa bilingüe, en què la llengua de signes catalana és la llengua vehicular, juntament amb l’aprenentatge de les llengües oficials a Catalunya”.

Totes aquestes lleis reconeixen el dret d’escollir la modalitat educativa. Però en cap cas consideren la llengua de signes com la llengua vehicular i de comunicació per a totes les persones amb sordesa.

De cap manera, tan la Convenció, com la legislació espanyola i catalana fan referència a la llibertat de les persones amb discapacitat (i de les seves famílies en el cas de menors) a la plena llibertat d’elecció.

I davant d’aquesta llibertat d’elecció, per tal que pugui ser plena, obliga als estats a posar els recursos per garantir-ne l’aprenentatge i per promoure l’accessibilitat de la comunicació oral i fer-la practicable a les persones amb sordesa.

Tots els textos legals que en fan referència reconeixen el dret d’escollir la modalitat educativa (oral on la llengua vehicular és la llengua oral, bilingüe on la llengua vehicular és la de signes). En cap cas consideren la llengua de signes com la llengua vehicular i de comunicació per a totes les persones amb sordesa.

Jesús Alegria, investigador de la Universitat Lliure de Brussel·les defensa des de fa més de 25 anys que per tenir una bona comprensió lectora és important tenir consciència mental de la base fonològica del llenguatge.

Diu que les persones oïdores, com que la reconeixem, podem generalitzar, fer abstracció. D’altra banda, afirma també que si només tenim un llenguatge fonamentat en la memòria de les persones o la llengua de signes, no podem ser abstractes.

La Convenció de Nacions Unides pels Drets de les Persones amb Discapacitat, quan parla del dret a la salut incorpora el dret a l’habilitació i rehabilitació. A l’habilitació, aplicat a les persones amb sordesa és aplicable a l’aprenentatge de la llengua oral per a les persones que han nascut amb sordesa o han perdut l’audició abans d’adquirir la llengua oral. A la Rehabilitació per a les persones que havent perdut l’audició després de l’adquisició de la llengua oral, els caldrà un entrenament auditiu per millorar les seves capacitat de comunicació.

Les lleis que regulen les llengües de signes, tan la catalana com l’espanyola fan un reconeixement a aquestes llengües, però en cap cas els donen el rang de llengües oficials.

Si fos així estaríem obligats a posar-les a tot arreu com passa amb el català i el castellà a Catalunya

Les persones amb sordesa tenen els mateixos drets que la resta de la ciutadania. Ara bé, per poder-los exercir i gaudir d’igualtat d’oportunitats hi ha un seguit de normatives que concreten algunes qüestions específiques, com ara la llibertat d’elecció de la llengua amb la que es volen comunicar (oral o de signes), el dret a aprendre aquesta llengua, els ajustos raonables que cal fer per garantir l’accessibilitat de tota mena d’activitats, productes, instal·lacions o projectes, les mesures de suport que cal articular per assegurar el dret a l’educació, a la pràctica cultural, a l’adquisició del llenguatge i a l’entrenament auditiu, entre d’altres.

Si mai has sentit que no s’han respectat els teus drets, contacta amb ACAPPS i explica’ns-ho a través d’aquest formulari.

El 1982 s’aprova la llei LISME d’integració de les persones amb discapacitat, que fa un gir en positiu cap a la integració educativa i laboral.

Tot prové o comença amb aquesta llei, que va obrir un camí i ha permès avançar lentament en direcció a l’assoliment de la igualtat d’oportunitats i l’autonomia personal.