“M’enduc moltes coses que he après: sobretot que hem de creure’ns els nostres drets i demanar-los, sense por, sense vergonya”. Parlem amb la Tània, jove d’ACAPPS.

“M’enduc moltes coses que he après: sobretot que hem de creure’ns els nostres drets i demanar-los, sense por, sense vergonya”. Parlem amb la Tània, jove d’ACAPPS.

La Tània és una noia que es mou. Molt. I s’implica. Té 23 anys i té la síndrome Waardenburg, la causa de la seva sordesa. Als dos anys li van posar l’implant coclear a l’hospital Sant Joan de Déu i va rebre logopèdia al CREDA Sabadell. Tot i que està contenta amb l’implant coclear, i de poder comunicar-se amb tothom de forma autònoma amb la parla, assegura que les persones amb sordesa, malgrat els audiòfons i els implants coclears, necessiten suports per poder accedir, sense esgotar-se, a la informació. La universitat, on està estudiant sociologia, és un dels àmbits on l’accessibilitat és determinant.

Aquest estiu, la Tània ha participat a la Trobada de la International Federation of Hard of Hearing Young People, la IFHOHYP. Una experiència que l’ha fet tornar a la universitat més forta que mai i, sobretot, decidida a reivindicar els seus drets com a estudiant universitària amb sordesa, dins també de la Xarxa d’Estudiants Universitaris/es amb sordesa d’ACAPPS.

Tania, no t’esperaves que aquest estiu estaries a Budapest participant durant tota una setmana a una trobada internacional amb joves amb sordesa. Com ha anat?

Ha estat inspirador. Va ser casualitat, arran de conèixer-ho per instagram i, sense saber-ne solt més, em vaig llançar. Van ser dies intensos, compartint experiències i opinions amb vint-i-sis joves amb sordesa d’arreu d’Europa, també una participant de Canadà i una altra de Filipines. Dels països mediterranis, només estava jo.

Què compartíeu en aquestes jornades diàries?

Molt aprenentatge entorn els Drets Humans de les persones amb sordesa i lideratge. Va ser tot molt fluid perquè tot érem joves amb sordesa i amb moltes ganes de conèixer-nos i explicar la nostra situació. T’adones que cada país és un món. Des d’una noia de Georgia que no l’han deixada ni tan sols matricular-se a la universitat suggerint-li que no seria capaç, fins  les experiències de Suècia o el Regne Unit on està més avançat: tenen fins i tot una persona de suport a la universitat que els pren els apunts de les classes i subtitulació!

Tu estàs a la Universitat Autònoma de Barcelona fent tercer de Sociologia. Quins suports tens?

El curs passat el vaig fer en línia. Realment la pandèmia ho va complicar tot i en aquells moments era la millor opció. Però ara, després de la trobada i de conèixer les experiències de molts dels companys de la Trobada, m’he sentit  molt empoderada i m’he tornat a matricular a l’Autònoma presencialment. He anat al Servei de Suport a Estudiants amb necessitats educatives específiques, el PIUNE, de la Universitat Autònoma per demanar les mesures d’accessibilitat que necessito per poder seguir el grau, en concret, una persona facilitadora dels apunts i la subtitulació. L’acollida va ser bona, molt receptius tot i que la subtitulació sí que la van descartar d’entrada. Però la persona per facilitar els apunts o la reserva de seient a les primeres files de les aules semblava que els encaixava. Estem a octubre i encara espero. Per ara, els suports que tinc per poder seguir les classes els poso jo: la meva emissora FM, que ara se m’ha espatllat i he d’assumir el cost de reparar-la, i una companya que em facilita els apunts d’algunes classes.

I això no hauria de ser així.

No, hem de poder comptar amb mesures d’accessibilitat a la Universitat i a càrrec de la Universitat. És realment esgotador, malgrat l’implant coclear i l’emissora FM, seguir al 100% tota una jornada de classes. És un sobreesforç constant que causa fatiga. I que siguis tu qui t’hagis de buscar sempre els recursos… hi ha d’haver inversió pública forta perquè puguem estudiar en igualtat, i no en desavantatge, amb la resta de companys/es.

Ara des de la Xarxa d’Estudiants Universitari teniu entre mans un projecte per fer visible aquesta demanda i que la comunitat universitària en prengui consciència.

Sí, aquest és l’objectiu. I faig una crida a altres joves a que es sumin a la Xarxa. Crec que és molt necessari que compartim espais i promoguem accions que neixin de nosaltres. Ara estem treballant en fer possible aquest documental. És un projecte molt motivador i que esperem que generi molts impactes. Necessitem que ens escoltin, que reconeguin les nostres necessitats en accessibilitat i que inverteixin en recursos perquè puguem parlar d’universitats inclusives.

Tornant a la teva participació a la Trobada, què t’emportes?

Moltes coses i totes positives: jo no hauria marxat! M’emporto el vincle que he fet amb altres joves amb sordesa de diferents països; els mil aprenentatges que n’he tret, de l’experiència, de practicar l’anglès en un ambient molt distès, molt fluid i sense pressions,  dels coneixements en drets. M’emporto totes les experiències que van compartit altres joves i que m’han servit per adonar-me que som claus en defensar nosaltres mateixos els nostres drets. Tenim veu i volem que se’ns escolti. I també la vessant més lúdica, perquè vam compartir estones de tot. Hi havia la part de treball però també la part de sortir, visitar la ciutat, aprendre de les cultures dels altres. Ara vull repetir l’experiència de nou i m’agradaria, la propera vegada, anar acompanyada d’algun altre jove d’ACAPPS.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *